El meu bagul

Avui he passejat per un racó que em té el cor robat. A la vora del riu, les cases pintades amb colors vius s’alcen com si fossin testimonis silenciosos d’un passat que encara respira. M’he aturat a mirar les finestres, totes diferents, com si cadascuna tingués la seva pròpia manera de veure el món. El reflex sobre l’aigua era tan perfecte que semblava una fotografia invertida, i m’ha deixat hipnotitzat durant una bona estona. El cel, amb alguns núvols escampats, embolcallava l’escena amb una llum suau, gairebé màgica. Tot plegat tenia un aire de record que no vol marxar, com si el paisatge em parlés en veu baixa. He sentit que aquest moment mereix ser compartit, perquè hi ha llocs que no només es veuen, sinó que es viuen. Hoy he paseado por un rincón que me tiene el corazón robado. A orillas del río, las casas pintadas con colores vivos se levantan como si fueran testigos silenciosos de un pasado que aún respira. Me he detenido a mirar las ventanas, todas distintas, como si cada una tu...