Primera aturada, Logronyo.

  

Pont de Pedra o Pont de Sant Joan d'Ortega

Era el primer dia de vacances i vam parar a Logronyo. Passejàvem pel pont de ferro, aquell que fa un soroll metàl·lic tan peculiar quan el trepitges i, de lluny, vam veure un pont de pedra entre els arbres i les cases. No ens vam dir ni una paraula, però tots dos vam començar a caminar cap allà, com si el pont ens hagués fet un senyal.

El cel estava ple de núvols que es movien a poc a poc, deixant passar uns raigs de llum que queien sobre el riu com si fossin fogonades. Quan sortia el sol, l’aigua brillava de cop i els reflexos es bellugaven amb el corrent. Semblava que el riu estigués viu, bategant.

A mesura que ens hi acostàvem, el pont de pedra es veia més imponent i antic. Els arcs es reflectien perfectament a l'aigua, i vaig tenir la sensació que, si el creuàvem, entraríem en una part de la ciutat molt més tranquil·la i autèntica.

A l'altra banda, tot era molt relaxat: cases senzilles amb finestres que reflectien el mateix cel de colors, gent passejant el gos o algú que simplement s'aturava a mirar el paisatge. Tenia aquell rotllo de tarda lenta on no tens cap pressa per fer res.

Ens vam quedar una bona estona recolzats a la barana, mirant com els núvols anaven canviant de forma, com si ells també estiguessin de ruta. L’aigua ho reflectia tot amb una calma increïble, i va ser allà mateix on vaig sentir que les vacances començaven de debò. Al final, no es tracta d'arribar a lloc, sinó de deixar-te portar pel que et vas trobant.

Aquell pont, que vam veure gairebé de casualitat, va ser el primer record del viatge. Una estona senzilla feta de llum, aigua i un cel que no parava quiet.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment