El silenci que m'abraça

Jordi López Pérez

La migdiada m’havia deixat el cos lleuger, com si hagués dormit dins d’un núvol. Quan vaig sortir de casa, el bosc m’esperava amb aquella olor humida de terra i fulles que sempre em calma. No tenia cap destí al cap; simplement caminava. Però els meus peus, tossuts com sempre, semblaven saber alguna cosa que jo encara no havia descobert.

El sender es va obrir de sobte en un petit camp de flors. Era com una clariana amagada, un d’aquells llocs que només apareixen quan el bosc decideix mostrar-te’ls. Entre totes les flors, una en destacava: una abella hi reposava al damunt, immòbil, com si estigués esperant-me.

Vaig fer un pas endavant i, com si hagués estat cridat per aquell gest, va aparèixer ell.

Amb un puf suau, el Follet Pasanj va emergir d’entre les ombres dels arbres, amb el seu somriure trapella i els ulls brillants de sempre. Em va fer un gest exagerat amb la mà, com si saludés un rei.

—Home, ja era hora —va dir, rient.

La seva presència sempre em feia sentir com si el món fos una mica més lleuger. Ens vam posar al dia amb quatre comentaris, però de seguida vaig notar que ell no estava del tot pendent de mi. Mirava l’abella. I després em mirava a mi. I aquella mirada la coneixia: era la mirada de “vigila, que ara ve el moment important”.

—Saps per què el bosc t’ha portat aquí avui? —va preguntar amb un to que no admetia bromes.

Vaig negar amb el cap.

—El bosc ho fa quan dins teu hi ha alguna cosa que es mou —va dir—. Quan estàs a punt de canviar, encara que tu no ho vegis. I avui, aquesta abella és el missatge.

Com si hagués estat convocada, l’abella es va enlairar i va fer un cercle perfecte al meu voltant. No em va espantar. Era com un petit ritual, un reconeixement silenciós.

Pasanj va somriure amb aquella saviesa que només tenen els éssers que no necessiten demostrar res.

—Quan una abella fa això, no és per molestar. És perquè et reconeix. Et diu: “Ei, t’he vist. Estàs preparat”.

L’abella va tornar a la flor, com si hagués complert la seva missió.

—Les abelles només s’acosten quan senten calma —va continuar el follet—. Si aquesta ha volat al teu voltant, és perquè estàs obert. Estàs escoltant el bosc de veritat. I això… això no passa cada dia.

Ens vam quedar en silenci. Un silenci dens, però amable. Un silenci que no pesa.

Finalment, Pasanj va fer un pas enrere.

—Ara et deixaré una estona sol. No perquè marxi lluny, sinó perquè hi ha coses que s’han de pair amb calma. El que has sentit… necessita espai.

Vaig obrir la boca per protestar, però ell va aixecar una mà.

—Jo no puc ordenar res per tu —va dir—. Però puc estar a prop mentre ho fas. I si el bosc m’ha fet venir avui, és perquè sap que ja tens prou força per començar

I amb un altre puf, es va fondre entre les ombres.

Vaig quedar-me sol al camp de flors. I llavors va arribar.

La pau.

No una pau superficial, d’aquelles que duren un sospir. No. Era una pau profunda, que venia de dins, com si algú hagués apagat tot el soroll que portava a sobre. Em vaig sentir lleuger. Respirava millor. No havia de demostrar res a ningú.

L’abella seguia allà, tranquil·la. I jo també.

“Estic bé aquí”, vaig pensar.

No perquè tot estigués resolt, sinó perquè, per primer cop en molt de temps, podia escoltar-me de veritat.

Després d’una estona, vaig somriure i vaig dir:

—Va, Pasanj… ja pots sortir, amic.

I, és clar, no va trigar ni un segon.

El follet va aparèixer des de darrere d’un tronc, fent veure que s’espolsava la roba.

—Ja sabia que no trigaries gaire —va dir.

Vaig riure.

—No m’agrada quedar-me sol massa estona. I menys quan sé que estàs per aquí fent veure que no hi ets.

Pasanj es va asseure al meu costat, sobre una pedra petita. Va mirar l’abella, les flors, i després a mi.

—Només volia donar-te espai —va dir—. A vegades, el silenci ajuda més que mil paraules.

—Ja ho sé —li vaig respondre—. I t’ho agraeixo. Però també m’agrada que hi siguis.

El seu somriure es va suavitzar.

—Sempre hi seré. No sempre davant teu, però sempre a prop. El bosc i jo… ja ens entenem.

Ens vam quedar una estona més en aquell silenci còmode.

Finalment, es va posar dret.

—Bé, amic. Ara et toca a tu continuar caminant. Jo tornaré quan em necessitis… o quan el bosc em digui que vingui.

Vaig assentir.

—Gràcies per tot, Pasanj.

Ell va fer una reverència exagerada.

—I gràcies a tu per escoltar.

I amb un últim puf, va desaparèixer entre les ombres, deixant una lleu olor de molsa i un aire càlid que semblava una abraçada.

 La veritable força neix quan ens aturem i escoltem el que sentim per dins. El bosc, l’abella i Pasanj ens recorden que el canvi comença en el silenci, i que no estem sols mentre avancem.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment