El gos que em va ajudar a tocar el cel


La història d'un gos de pastura que ajudava els excursionistes a arribar al cim del Taga.



Aquests dies de parèntesi m’han donat per a moltes coses. Entre d’altres, he pogut fer una mica d’endreça de fotos. Remenant-ne algunes, em va aparèixer aquesta imatge de la pujada al Taga (2.040 m), del 18 d’octubre de 2014. Ja fa gairebé dotze anys.


I aquí un servidor patint per pujar al cim del Taga 😰



Aquell dia m’acompanyaven en Lluís Puigdomènec, en Quim Major, en Lluís Anglada i l’Albert Pons, companys d’institut. I precisament en aquella excursió em va passar una cosa ben estranya.

Tot va començar molt bé. Feia un dia claríssim i pujàvem parlant, rient i comentant les novetats del Barça. Després d’una hora o hora i mitja de camí, ens vam aturar a esmorzar. Mentre menjàvem, anaven passant grups de gent que també tenien com a objectiu arribar al cim del Taga. Alguns anaven molt ben equipats.

Després d’esmorzar vam reprendre la marxa. De mica en mica ens començava a sobrar roba, que anàvem guardant a les motxilles. També el grup es va anar estirant. En Lluís Puigdomènec i l’Albert van ser els primers d’arribar al cim. Uns minuts més tard hi va arribar en Lluís Anglada i, al cap d’una bona estona, en Quim. Jo, en canvi, em vaig quedar penjat quan faltaven uns 80 o 100 metres per assolir el cim.

Finalment hi vaig arribar, sí, però gràcies a un gos de pastura. Curiós, oi? Ara us ho explico.


Com us deia, em vaig quedar aturat a poca distància del cim. No podia fer ni una sola passa. Quan aconseguia avançar, només feia tres o quatre passes abans de tornar-me a aturar. Les cames no em responien. I això que duia beguda energètica, sobres de sucre i tot el que se suposa que havia de donar-me energia. Però res de res. Va arribar un moment que vaig pensar sincerament que no seria capaç d’arribar al cim.

De sobte, un gos de pastura es va plantar davant meu. Era el mateix gos que havia vist durant tota la pujada, anant amunt i avall de la muntanya sense que semblés tenir cap amo vigilant-lo.

Es va posar davant meu, va començar a brodar i es va allunyar uns metres. Jo no li vaig fer gaire cas. Però en veure que no el seguia, va tornar, va brodar encara més fort i es va tornar a allunyar. Va repetir l’operació diverses vegades. Llavors vaig pensar: "Aquest gos vol que el segueixi. Em vol acompanyar fins al cim."

Vaig intentar avançar. Feia quatre passes i m’havia de tornar a aturar. Encara em quedaven uns 25 metres i vaig arribar a plantejar-me quedar-me allà mateix esperant que els companys baixessin. Però el gos no em va deixar rendir-me.

Cada vegada brodava amb més insistència, anava i venia de pressa i em mirava com si em digués: "Va, home, som-hi, que ja falta ben poc."

Finalment, pas a pas, vaig aconseguir arribar al cim. A dalt m’esperaven els companys, que ja feia estona que hi eren i em van rebre entre rialles i alguna broma.

Quan em vaig recuperar una mica, vaig contemplar la panoràmica que envoltava el cim. Les vistes eren senzillament espectaculars. Increïbles.

Després vaig buscar el gos per donar-li un cop d’ull, però no el veia enlloc. De sobte el vaig sentir brodar. El vaig localitzar i vaig descobrir que estava fent exactament el mateix que havia fet amb mi. Acompanyava una noia que també tenia dificultats per arribar fins al cim.

Quan la noia finalment va arribar a dalt, vaig veure com el gos arrencava a córrer muntanya avall. Potser buscava una altra persona per ajudar.

Em vaig acostar a la noia. No en recordo el nom, però sí que era d’Amer. Vam comentar la conducta del gos i vaig arribar a una conclusió ben curiosa: semblava que la seva missió fos ajudar qualsevol persona que tingués dificultats per completar els últims metres de l’ascensió.

Finalment ens vam fer la foto de rigor a la creu i, tot seguit, vam emprendre el descens.

Durant la baixada vaig tornar a veure el gos. Estava assegut damunt d’una gran pedra, segurament descansant després de tantes pujades i baixades.

Em vaig aturar un moment. Des de la distància ens vam creuar la mirada i li vaig donar les gràcies en silenci. Ell va moure el cap amunt i avall. Potser em va entendre? No ho sé. L’únic que sé és que, si aquell 18 d’octubre de 2014 vaig aconseguir assolir el cim del Taga, va ser gràcies a ell.

I no el penso oblidar mai.



Aquell dia vaig entendre que no sempre arribem als cims només per les nostres pròpies forces. De vegades necessitem una ajuda inesperada. La meva va arribar amb quatre potes, cua i un cor immens. I és per això que, passin els anys que passin, mai no oblidaré el meu company del Taga.






Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios
Thanks fr you comment

Comentaris

chica ha dit…
Que maravilhoso te ler e esses cães são realmente especiais em nossas vidas!
A missão dele parecia ser mesmo a de ajudar. E o sabe fazer com maestria! ADOREI! Ele merecia uma foto contigo!rs...abraços, tudo de bom,chica
Luis Serrano ha dit…
Una historia increíble sobre como los animales puedes sernos de gran ayuda.
Un abrazo grande Jordi.
silvia de angelis ha dit…
Che storia emozionante: dimostra che gli angeli custodi esistono davvero, a volte hanno quattro zampe e non ti lasciano mollare proprio quando sei a un passo dal traguardo!
Buon fine settimana
Gumer Paz ha dit…
Quina història més bonica, Jordi. El més sorprenent no és només que aquell gos t’ajudés a arribar al cim, sinó que després fes exactament el mateix amb altres persones que també tenien dificultats. D’alguna manera semblava haver-se assignat ell mateix la missió d’ajudar qui ho necessitava.

Entenc perfectament que, després de gairebé dotze anys, encara el recordis. Hi ha companys de camí que només ens acompanyen durant uns minuts, però deixen una empremta que dura tota la vida.

Una forta abraçada :)
artur ha dit…
Una història ben curiosa la teva !.
Amics com aquest que t'ajuden, quan menys ho esperes , son amics de veritat.
Salut i bona travessa ; )
María ha dit…
Imposible olvidar a tu compañero Taga. Me encanto tu historia. No me extraña que le recuerdes aún después del tiempo que ha pasado, siempre te acompañará en el recuerdo.

Un abrazo, Jordi.
Conchi ha dit…
Una historia muy emotiva.

Un abrazo.
Antonio Rodriguez ha dit…
Una bella historia. Los perros son los mejores amigos de las personas. Y te voy a contar otra historia de perros, de mi perra Noa.
Hace 20 años tuve dio un infarto, del que estoy totalmente recuperado. Yo vivía entonces en una casa a 5 minutos del campo y salía todo los días a pasear con my perra. Cuando llegaba al campo le soltaba la correa y ella salía corriendo e iba y venia para mantener el contacto. Al salir del hospital y recuperarme un poco, empecé de nuevo la rutina con mi perra, salir a pasear. El primer día al llegar al campo hice lo de siempre soltarle la correa. Y que hizo ella? pues en lugar de salir a correr se quedó junto a mi y así hicimos todo el paseo hasta que volvimos a casa. Eso duró más o menos un mes hasta que ella consideró que podía valerme por mi mismo. Nunca se me olvidará su actitud. Los perros son adorables.
Un abrazo.
lunaroja ha dit…
Ohhh, un relato sensible que nos acerca a la emoción de la pérdida .
Me ha emocionado!
Un abrazo.
Margaret D ha dit…
Oh my Jordi, what a wonderful story and you must be so proud of yourself and the dog for helping you. It's said that dogs know when people are in trouble and I believe that sincerely after reading your story. Well done to both of you.
I just watched a video of the view, it's magic and I'm so glad you made it back in October 2014.
Ildefonso Robledo ha dit…
Magnífica historia, sobre todo sabiendo que es real...
Feliz domingo, amigo
Matías ha dit…
Lo cierto es que muchos perros tienen un grado de inteligencia asombroso.
Hace años subía con facilidad a las alturas, ahora cada vez me cuesta mas, hace unos meses subí a la torre del campanario de la Mezquita de Córdoba(casi 200 escalones) , me ocurrió algo parecido, en mi caso un joven que me ayudo a sub ir el último tramo.
Carme Rosanas ha dit…
Quina història més bonica. M'ha encantat saber-la i llegir-la.
No m'estranya gens que recordis per sempre aquest gos i la seva ajuda. Em sembla que finsi tot jo que només t'he llegit també me'n recordaré. És molt misteriós, per a mi, el comportament dels animals. em pregunto què els deu empènyer a fer aquestes coses. Hi ha amics que no te'ls esperes. Però hem de reconèixer que el gos tenia raó. No és el mateix arribar al cim que quedar-te uns metres més avall.

Moltes gràcies, per compartir, Jordi. Una abraçada.
Ernesto. ha dit…
Buen día, amigo Jordi.
Mis disculpas por partida doble. Primero porque te leeré mañana. Salgo ahora de casa.
Y segundo porque, se me había borrado tu blog de mi lista que sigo. Y por ello no era consciente de tus publicaciones.
Chao, amigo!
Catalin ha dit…
It looks like a long but pleasant journey.
josep ha dit…
Una història tan entranyable com novelesca, d'aquelles que sembla impossible que puguin passar i menys encara, a un mateix.
Una abraçada Jordi
Nuria de Espinosa ha dit…
Qué bonita historia. Si yo tuviera que subir esa pendiente me tienen que recoger con pala, jajaja. Estás genial.
Un abrazo
Paula ha dit…
Una història bella i emocionant.
Ho crec que no l'hagis oblidat mai.
Aferradetes, Jordi.
Laura. M ha dit…
Entrañable historia Jordi. Hay animales que su instinto es increible y saben cuando necetitan ayudar. Siempre recordaras con cariño esa ayuda con cuatro patas y un corazón inmenso que te ayudó a subir. Bien por remover fotos y encontrar esta.
Buena semana.
Un abrazo.
Laura. M ha dit…
Se me olvidó. Dile a tu hija que lea el libro.
Un abrazo.
Jesús Castellano ha dit…
Bonito relato, Jordi, la foto ayuda mucho a comprenderla.

Saludos.
Ernesto. ha dit…
Ya he accedido esta vez!!
Entretenida historia, Jordi.
Utilizando estas palabras tuyas, ciertas sin duda, voy a hacer un apunte...
"Ese día entendí que no siempre llegamos a las cumbres sólo por nuestras propias fuerzas. En ocasiones necesitamos una ayuda inesperada."
¡Cierto, Jordi!
No siempre alcanzamos los objetivos deseados. Y en muchas ocasiones esas "cumbres" que, por desconocidas por el ser humano, tampoco.
Y es ahí donde no solo necesitamos esas "ayudas" inesperadas, sino que, ciertamente "aparecen"!
Abrazos, amigo.
Modrina Neba ha dit…
Jorgi, com de bonica... una salutació assolellada per a tu, Andreja!
Soñadora ha dit…
Que bonita historia, Jordi. Esas ayudas inesperadas que encontramos en el camino y a veces son invisibles, nos infunden fuerza y fortaleza para continuar.
Un abrazo!
Montse ha dit…
Amic Jordi, increïble la història que has explicat, no només per la gran lliçó de vida que comporta, el de saber que hi ha ànimes que viuen per ajudar els altres sense demanar res, també per la bella forma de contar-la, amb la senzillesa i la serenitat precisa. S'aprecia que ets una persona amb una gran sensibilitat, ho has transmès a cada paraula.
Ha estat un plaer llegir-te.
Molts petons!!
Maria Rodrigues ha dit…
Os cães são muito inteligentes e amigos incríveis que sabem quando necessitamos de ajuda. Mesmo sem o conhecer, esse amigo misterioso de quatro patas, conseguiu dar-lhe a força de vontade necessária, para chegar ao topo. Uma história incrível.
Um grande abraço
Manuel ha dit…
Buenos días, amigo Jordi. Gracias por esta bonita historia que compartes, y que es una muestra más de la inteligencia de estos fieles amigos del hombre, que en los momentos difíciles siempre está ahí, para ayudarnos. Y te puedo dar fe de ello, porque el día que mi esposa se encuentra mal, la perrita que tenemos lo detecta y no se separa de ella en todo el día.
Está también claro que este caso dejó huella en ti, porque después de tantos años, aún lo recuerdas.
Un fuerte abrazo, amigo, y espero y deseo de que hayas disfrutado de ese merecido descanso vacacional.
Bona tarda Jordi
Quin text més interessant! Sé, pel que he llegit, que és real i que va passar, però gairebé sembla ficció.
Si m'hagués passat una cosa així, tampoc ho oblidaria mai.
Aquell dia i aquell any, 2014, van ser memorables.
Que tinguis una bona setmana.
Besito
:)
Mónica Pin ha dit…
Jordi, aquesta història m'agradat molt. Es una realitat de la teva vida. Llegir-ha a segut un plaer. El gossos son set vegades més forts que nosaltres. No parlen però salven moltes vides. És un èxit...!! Bona setmana!!
Sara O. Durán ha dit…
Los perros son lo máximo!
A mí un perro me sacó de la depresión en una etapa muy complicada de mi vida.
Amo a los perros.
Un fuerte abrazo.