El gos que em va ajudar a tocar el cel

La història d'un gos de pastura que ajudava els excursionistes a arribar al cim del Taga.

Aquests dies de parèntesi m’han donat per a moltes coses. Entre d’altres, he pogut fer una mica d’endreça de fotos. Remenant-ne algunes, em va aparèixer aquesta imatge de la pujada al Taga (2.040 m), del 18 d’octubre de 2014. Ja fa gairebé dotze anys.

I aquí un servidor patint per pujar al cim del Taga 😰

Aquell dia m’acompanyaven en Lluís Puigdomènec, en Quim Major, en Lluís Anglada i l’Albert Pons, companys d’institut. I precisament en aquella excursió em va passar una cosa ben estranya.

Tot va començar molt bé. Feia un dia claríssim i pujàvem parlant, rient i comentant les novetats del Barça. Després d’una hora o hora i mitja de camí, ens vam aturar a esmorzar. Mentre menjàvem, anaven passant grups de gent que també tenien com a objectiu arribar al cim del Taga. Alguns anaven molt ben equipats.

Després d’esmorzar vam reprendre la marxa. De mica en mica ens començava a sobrar roba, que anàvem guardant a les motxilles. També el grup es va anar estirant. En Lluís Puigdomènec i l’Albert van ser els primers d’arribar al cim. Uns minuts més tard hi va arribar en Lluís Anglada i, al cap d’una bona estona, en Quim. Jo, en canvi, em vaig quedar penjat quan faltaven uns 80 o 100 metres per assolir el cim.

Finalment hi vaig arribar, sí, però gràcies a un gos de pastura. Curiós, oi? Ara us ho explico.

Com us deia, em vaig quedar aturat a poca distància del cim. No podia fer ni una sola passa. Quan aconseguia avançar, només feia tres o quatre passes abans de tornar-me a aturar. Les cames no em responien. I això que duia beguda energètica, sobres de sucre i tot el que se suposa que havia de donar-me energia. Però res de res. Va arribar un moment que vaig pensar sincerament que no seria capaç d’arribar al cim.

De sobte, un gos de pastura es va plantar davant meu. Era el mateix gos que havia vist durant tota la pujada, anant amunt i avall de la muntanya sense que semblés tenir cap amo vigilant-lo.

Es va posar davant meu, va començar a brodar i es va allunyar uns metres. Jo no li vaig fer gaire cas. Però en veure que no el seguia, va tornar, va brodar encara més fort i es va tornar a allunyar. Va repetir l’operació diverses vegades. Llavors vaig pensar: "Aquest gos vol que el segueixi. Em vol acompanyar fins al cim."

Vaig intentar avançar. Feia quatre passes i m’havia de tornar a aturar. Encara em quedaven uns 25 metres i vaig arribar a plantejar-me quedar-me allà mateix esperant que els companys baixessin. Però el gos no em va deixar rendir-me.

Cada vegada brodava amb més insistència, anava i venia de pressa i em mirava com si em digués: "Va, home, som-hi, que ja falta ben poc."

Finalment, pas a pas, vaig aconseguir arribar al cim. A dalt m’esperaven els companys, que ja feia estona que hi eren i em van rebre entre rialles i alguna broma.

Quan em vaig recuperar una mica, vaig contemplar la panoràmica que envoltava el cim. Les vistes eren senzillament espectaculars. Increïbles.

Després vaig buscar el gos per donar-li un cop d’ull, però no el veia enlloc. De sobte el vaig sentir brodar. El vaig localitzar i vaig descobrir que estava fent exactament el mateix que havia fet amb mi. Acompanyava una noia que també tenia dificultats per arribar fins al cim.

Quan la noia finalment va arribar a dalt, vaig veure com el gos arrencava a córrer muntanya avall. Potser buscava una altra persona per ajudar.

Em vaig acostar a la noia. No en recordo el nom, però sí que era d’Amer. Vam comentar la conducta del gos i vaig arribar a una conclusió ben curiosa: semblava que la seva missió fos ajudar qualsevol persona que tingués dificultats per completar els últims metres de l’ascensió.

Finalment ens vam fer la foto de rigor a la creu i, tot seguit, vam emprendre el descens.

Durant la baixada vaig tornar a veure el gos. Estava assegut damunt d’una gran pedra, segurament descansant després de tantes pujades i baixades.

Em vaig aturar un moment. Des de la distància ens vam creuar la mirada i li vaig donar les gràcies en silenci. Ell va moure el cap amunt i avall. Potser em va entendre? No ho sé. L’únic que sé és que, si aquell 18 d’octubre de 2014 vaig aconseguir assolir el cim del Taga, va ser gràcies a ell.

I no el penso oblidar mai.

Aquell dia vaig entendre que no sempre arribem als cims només per les nostres pròpies forces. De vegades necessitem una ajuda inesperada. La meva va arribar amb quatre potes, cua i un cor immens. I és per això que, passin els anys que passin, mai no oblidaré el meu company del Taga.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks fr you comment