«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888)

 Jordi López Pérez

    

A la cantonada del carrer hi havia la casa groga. De dia semblava normal: parets grogues, finestres verdes i un silenci estrany, com si l’aire no s’hi mogués mai. Però quan arribava la nit… alguna cosa canviava. La casa gemegava.

Un so baix, humit, com si respirés amb dificultat. Els veïns ho sentien a través de les persianes tancades. Alguns deien que era el vent, però tots sabien que no ho era. Per això, quan es feia fosc, ningú s’hi acostava.

Una matinada, un home que tornava tard va mirar cap a la casa. A la finestra del primer pis hi va veure una figura. Era massa alta, massa prima, i estava completament quieta. No semblava humana. Quan ell va parpellejar, la figura havia desaparegut. Però la cortina encara es movia, com si algú s’hagués amagat just en aquell moment.

L’endemà, la porta de la casa estava oberta de bat a bat. Ningú s’hi va atrevir a entrar. A dins només hi havia foscor, una foscor tan espessa que semblava que t’estirés cap a dins.

Un nen del barri —aquell que sempre s’atrevia a tot— va decidir entrar-hi. Va fer un pas. Dos. I de seguida va notar que l’aire era diferent: pesat, antic, amb una olor estranya. Va sentir un murmuri. No venia de les parets. Venia del terra.

—Baixa… —va dir una veu profunda, com si sortís d’un pou.

El nen va córrer. Però alguns juren que, mentre fugia, la porta es va tancar sola

Des d’aquell dia, la casa groga sembla més viva. Les finestres s’obren soles quan és de nit. La porta es mou com si respirés. I si passes pel carrer quan tot és silenciós, tens la sensació que algú camina darrere teu.

Però quan et gires, només hi ha la casa.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment