Dia d'estiu






Dia d'estiu ( Berthe Morisot - 1879)



La Laia havia dit que només farien una horeta amb la barca, però tant ella com la Núria sabien que això no era veritat.

El llac brillava amb el sol de la tarda. A prop de la vora, un ànec blanc anava fent, tranquil, com si res. L'aire ja començava a canviar. Feia aquella olor que et fa pensar que l'estiu s'està acabant.

La Núria remava sense gaire ganes. Duia el barret de palla tort i les mànigues de la jaqueta arromangades. La Laia, asseguda davant seu, tenia el para-sol blau sobre les cames i la mirava amb un somriure que deia més coses de les que explicava.

—Que estàs callada avui —va dir la Núria.

—Estava pensant que demà tornem a la ciutat. I que tornarem a fer veure que només som dues amigues.

La Núria va deixar els rems. La barca es va quedar quieta, amagada entre les canyes. No hi havia ningú a prop. Només se sentia l'aigua i, de lluny, una mica de música.

—Doncs avui no som amigues —va dir la Núria.

I, somrient, li va desfer el llaç del barret.

La Laia va riure fluixet i es va deixar fer. Va deixar el para-sol a un costat de la barca, com si ja no li fes falta. A poc a poc es van acostar. La barca es movia una mica i elles reien nervioses.

Finalment es van besar. Sense presses. Sense por. Com si durant aquella estona el món fos només per a elles.

Després es van quedar allà, juntes, escoltant l'aigua i gaudint del moment. Ningú no les veia. Només l'ànec, que continuava fent la seva.

Quan el sol començava a baixar darrere els arbres, la Laia va recolzar el cap a l'espatlla de la Núria.

—Creus que tornarem l'any que ve? —va preguntar.

—I tant que sí —va respondre la Núria—. I no penso esperar fins l'estiu per veure't.

Van tornar cap a la riba amb els cabells una mica despentinats i un somriure que no podien amagar. Qualsevol hauria pensat que només havien passat massa estona al sol.

Però l'ànec sabia perfectament que no era això.




Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment




Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Una història ben bonica i romàntica. M'agrada el protagonisme final de l'ànec. Que trist haver d'amagar-se per estimar... oi? Espero que no, que no hagin d'esperar fins l'altre estiu per a poder-se veure. Trobaran la manera. Confiem en elles.

Una abraçada,
artur ha dit…
Un passeig ben romàntic de fi d'estiu, que tant de bó continuï i no es faci esperar.... amb un punt de tristesa, haver d'amagar-se per un fet natural, no hauria de ser.... l'ànec , no s'ha escandalitzat pas ! : )
Salut ; )
Nuria de Espinosa ha dit…
Me pare un relato lleno de ternura, donde los silencios, las miradas y los pequeños gestos dicen mucho más que las palabras. Refleja ese amor que permanece oculto ante los demás, pero que encuentra en ese paseo un instante de libertad para ser vivido sin miedo. Y ese final, con el pato como único testigo y cómplice de su secreto, me ha arrancado una sonrisa. Un abrazo