Mirades perdudes

Ens vam posar a la taula de la finestra, on sempre hi ha una mica més de llum. Ella es va acomodar i va creuar les mans davant la cara, com si estigués descansant. Jo encara mirava el mòbil, esperant que el cambrer s’acostés, però ella ja havia entrat en el seu propi món.

Tenia la mirada perduda, fixa en algun punt que jo no podia veure. No semblava preocupada, tampoc contenta. Era aquella expressió que fa quan simplement es desconnecta de tot i deixa passar el temps.

Al voltant, la gent parlava, les decoracions penjaven del vidre, i el soroll de les tasses i les culleres omplia l’ambient. Però ella no hi era. Estava quieta, com si pensés en alguna cosa llunyana.

Quan el cambrer va arribar, va tornar a la realitat. Va somriure lleugerament i va demanar un cafè amb llet. Jo vaig fer el mateix.

Vaig pensar que potser aquestes mirades perdudes expliquen més del que sembla. No calen paraules, només el gest d’aturar-se i deixar que el temps passi.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments