Carrerejant per Tossa de Mar

 

Feia anys que no trepitjava Tossa de Mar. D’aquells llocs que, tot i tenir-los a tocar, queden arraconats en el record fins que un dia decideixes tornar-hi. I aquest diumenge, amb la Sole, vam fer-ho.

Només arribar, la primera sorpresa: aparcament gratuït durant una hora i mitja en un dels carrers de la Vila. Un luxe que molts blanencs envejaríem per al centre de Blanes. Prou Temps per esmorzar, fer un tomb tranquil i deixar-se seduir pel poble.

Vam començar amb un cafè, d’aquells que et situen i et donen permís per observar. Després, vam enfilar els carrers que s’enfilen cap al castell, sempre buscant l’ombra, que el sol ja picava amb força. El poble, tot ell, semblava haver-se posat guapo: façanes restaurades, botigues noves, gelateries a cada cantonada… Un aire viu, però sense perdre l’encant. Hi havia gent, sí, però es podia caminar amb calma. Sense aglomeracions, sense presses

L’església, que mai havia vist per dins, ens va obrir les portes. Silenciosa, fresca, amb aquella pau que només trobes en llocs antics. El castell, en canvi, el vam deixar per un altre dia. La calor era intensa i no volíem acabar xops de suor.

Vam considerar quedar-nos a dinar, però els preus ens van fer recular. Potser massa pensats per al turista. Així que vam tornar cap a casa, contents amb un diumenge d’estiu que ens va regalar un petit viatge en el temps. I quan arribi la tardor, amb la llum més suau i el temps més amable, hi tornarem. Segur.

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comments