Un altre nit màgica

Jordi López Pérez

Foto: Fons Joan Adell Escalante (AMBL)

                                                                              

He hagut de recorrer a l'Arxiu Municipal de Blanes, per trobar una foto d'aquells anys, com qui obre una porta que feia anys que no tocava. I quan l’he vista, alguna cosa s’ha despertat dins meu. No era només un record: era una veueta suau, com un “ep… mira’m bé. Et recordes?” que venia de molt lluny.

És increïble com una sola imatge pot fer tremolar tantes coses a dins. Només veure aquella pila de fustes i caixes, he sentit una punxada dolça, com si algú hagués obert una finestra que feia anys que ningú tocava. De sobte, he tornat a ser aquell nen amb els peus plens de sorra i el cor encès per una nit que semblava no tenir final.

Recordo com corríem pel barri buscant qualsevol tros de fusta que pogués fer créixer la foguera. Ens semblava importantíssim, com si d’aquella muntanya improvisada depengués el destí de la nit. I sempre hi havia algú que s’enfilava fins al punt més alt, amb aquella valentia innocent que només tenen els infants que encara no han après a tenir por.

Els grans ens miraven des de la distància, amb aquell somriure mig cansat i mig tendre, sabent que estàvem vivint moments que algun dia trobarem a faltar. I tenien raó. L’olor de pólvora, el crepitar del foc, les rialles que s’escapaven sense voler… tot això torna de cop, com una onada que no havies vist venir.

I mentre miro la foto, m’adono que potser el que més enyoro no és la foguera en si, sinó aquella manera tan pura de viure. Aquella sensació que la nit era infinita, que res dolent podia passar mentre el foc ballava i el mar respirava a prop. Aquella innocència que no sabíem que estàvem perdent.

I penso que les nits de Sant Joan tenen aquest poder estrany: encenen records que crèiem adormits. Ens recorden que, malgrat els anys i les presses, encara hi ha coses que ens fan vibrar per dins. Que hi ha instants que no s’han apagat del tot, que continuen fent llum quan els tornem a mirar.

Potser per això aquesta fotografia m’ha tocat tant. Perquè no parla només del que fèiem, sinó del que érem. I de com, sense adonar-nos-en, hem anat canviant, creixent, deixant enrere aquella manera tan ingènua i valenta de viure la nit.

Però també hi ha una mena de consol en tot plegat. Saber que, encara que el món corri i nosaltres amb ell, hi ha records que es mantenen fidels. Que tornen quan els necessitem. Que ens expliquen d’on venim i, d’alguna manera, cap on anem.

I així, en aquesta nit que torna a ser màgica, entenc que les fogueres no només cremen el vell: també il·luminen el que queda. El que encara som.

Que passeu una bona nit de Sant Joan!

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment