No sé què més dir quan veig aquesta roca que m’acompanya des del primer dia que vaig arribar a aquest món. Hi he passat infinitat de vegades pel davant, he pujat fins al pal de la bandera i l’he fotografiada un munt de cops. L’he vista resistir les estampides de les onades quan el mar s’enfurisma i suportar els focs artificials de la festa major… i ho aguanta tot.
I, malgrat la seva duresa, també hi ha una tendresa especial que l’envolta. A Sa Palomera s’hi han viscut moments que no surten a cap postal: mans que tremolen abans d’agafar-ne una altra, mirades que s’aturen just abans d’un “t’estimo”, promeses dites fluixet perquè només el mar les escolti. No calen grans escenografies quan tens aquest tros de roca i l’horitzó obert davant teu.
Potser això és el que la fa tan especial: que no canvia, però ens veu canviar a nosaltres. Ens veu créixer, tornar, marxar i retrobar-nos. És un punt d’inici i, alhora, un refugi. Un record constant que, passi el que passi, hi ha llocs que sempre ens esperen.
I potser per això, cada cop que hi torno, sento que també hi deixo una mica de mi mateix, com si la roca guardés silenciosament totes les històries que hem viscut al seu voltant. I sé que, mentre ella continuï allà, també ho faran els nostres moments. I jo, sense pressa, hi torno sempre que puc, deixant que el mar i la llum facin la seva feina, com si tot trobés el seu lloc només per estar allà.
Comentaris
Una forta abraçada Jordi