La roda que va deixar de rodar

La roda feia hores que descansava al costat del mur, mullada per la pluja recent. El formigó lluïa com un mirall trencat, i el desaigüe, allà al mig, semblava un tall net entre dos mons: el de l’asfalt i el de l’herba.

Al fons, les flors del petit arbust s’inclinaven lleugerament amb la brisa. Eren poques, però tossudes, i brillaven amb una llum pròpia, com si no haguessin notat mai el pas del temps.

—Ei, roda —va xiuxiuejar una de les flors, movent-se amb un aire de confidència—. Què hi fas aquí tota sola?

La roda va trigar uns segons a respondre. No estava acostumada a parlar, i encara menys amb flors.

—Crec… crec que m’han oblidat —va dir finalment, amb un sospir metàl·lic—. Un dia rodava, l’endemà ja no servia. I aquí em van deixar.

Les flors es van mirar entre elles, com si compartissin un secret antic.

—Oblidar no és tan greu —va dir una altra flor, més petita però amb veu decidida—. Nosaltres també caiem, ens assequem, i després tornem a sortir. És el cicle.

—Sí, però vosaltres torneu —va replicar la roda—. Jo no. Jo només… m’oxido.

Un silenci breu va omplir l’espai. La pluja començava a evaporar-se, deixant una olor humida que ho embolcallava tot.

—Potser no tornes a rodar —va dir la primera flor—, però encara ets aquí. I això ja és alguna cosa. A vegades, ser testimoni també té valor.

La roda va mirar el cel gris, com si busqués una resposta entre els núvols.

—Testimoni de què?

Les flors van somriure, si és que les flors poden somriure.

—Del temps. De la quietud. De nosaltres. No tothom pot dir que ha vist créixer flors tan de prop.

La roda va deixar anar un petit cruixit, que podria haver estat un riure.

—Suposo que teniu raó. Potser no és tan mal lloc per quedar-se.

I mentre el vent feia ballar les flors i el formigó s’anava assecant, la roda va sentir, per primera vegada en molt temps, que no estava del tot sola.

___________________________________________________________________________________

Avui toca un llibre

Avui us porto el primer llibre que he llegit en català, i he de dir que m’ha colpit més del que m’esperava. La història arrenca amb el retrobament de dues germanes que fa més de vint anys que no es veuen. Tornen a la casa materna per repartir-se les poques coses que els ha deixat la mare, i una veïna de tota la vida les acompanya per unes estances que encara respiren passat.

Si voleu saber-ne més, feu clic a la portada del llibre

Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios

Thanks for you comment