Plaça de Vi, Girona
Sota l’arc de la plaça del Vi de Girona, les cadires i la taula no van ser les primeres. Abans hi havia bancs de fusta gastada, i encara abans, pedres on la gent descansava després del mercat. La plaça havia vist soldats amb armadures, comerciants amb sacs de gra, dones amb cistells de fruita, nens perseguint coloms. Cada generació hi havia deixat la seva empremta.
Quan van arribar les cadires de plàstic i la taula metàl·lica, l’arc ja havia escoltat segles de converses. Les pedres sabien de batalles, festes, sermons, crits i silencis. Les noves cadires, en canvi, van aprendre a reconèixer la rutina d’un sol home. Cada tarda ell s’asseia amb el llibre obert i el cafè curt, com si fos hereu inconscient de totes les presències passades.
Les cadires sentien el pes del seu cos com un record antic: el pes dels mercaders cansats, dels viatgers que esperaven, dels avis que miraven jugar els néts. La taula guardava les marques del cafè, com abans havia guardat taques de vi, de sang o de tinta. Tot era continuïtat, un fil invisible que unia el present amb el passat.
Amb el temps, l’home va deixar de venir. L’arc no es va sorprendre: ja havia vist desaparèixer molts rostres. Les cadires i la taula, però, van sentir la pèrdua com si fos nova. Parlaven entre elles del llibre obert, del cafè intacte, del silenci que omplia l’espai. La pedra, silenciosa, els recordava que la història és això: presències que passen, absències que pesen, memòries que tornen.
Ara, sota l’arc, la vida continua. Els aparadors s’il·luminen, els turistes fan fotos, els nens corren. Les cadires i la taula saben que formen part d’una cadena més llarga. Que aquell home amb el cafè curt és només un capítol dins del llibre immens que la plaça porta escrit a les pedres.
Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios
Thanks for you comments
Comentaris
La imagen es excelente.
El texto nos ofrece una visión entre el pasado y el presente.
Pero los accesorios cambian con el tiempo, la belleza del legado permanece, y eso es lo más importante.
¡Me gustó!
Que tengas un buen fin de semana.
Un beso.
:)
Ese hombre del cafè curt, heredero sin saberlo de mercaderes, viajeros y abuelos, me ha parecido un personaje de los que se quedan rondando en la memoria. Y la idea de que la plaza, con sus luces, sus ruidos y sus ausencias, siga escribiendo su libro inmenso es sencillamente maravillosa.
Gracias por compartir algo tan bien hilado y tan lleno de alma. Un abrazo fuerte, amigo.
Sempre m'han agradat les voltes d'aquest racó, on m'hi vaig asseure un dia com tanta gent abans i després.
Preciós tot, tant la foto com el text.
Aferradetes, Jordi.
Un abrazo.
Una fotografia molt ben trobada i text, que ens fa sentit una Girona històrica i molt viva a la vegada. M'ha agradat molt llegir-lo i sentir que jo també formo part de tots els que hem passat i ens hem assegut per aquí tantes vegades. No ens cansem mai de visitar Girona.
Moltes gràcies i una abraçada.
Un abrazo
vegades desilusionant al veure que les noves eines l'han desvalorat , de
totes maneres has fet un inici. El que seria important (ni sé si és pot
fer) és que els que et seguim puguessim rebre una notificació cada vegada
que fas comentaris nous. Una forta abraçada
Un abrazo, Jordi.
Nós somos apenas figuras passageiras nessa bela praça, que já viu muito e muito mais verá.
Abraços e boa semana
Saludos.
Un saludo, amigo
Em quedaré pel teu bloc també si no et sap greu. Salutacions, Jordi.
Bom fim de semana.
Abraço de amizade.
Juvenal Nunes
He llegit què has escrit. M'ha agradat molt. Està ple de records, nostàlgia i molt de silenci. La descripció és magnífica. Inclosa amb aquesta preciosa fotografia.
Salutacions.
Mònica.