Plaça de Vi, Girona
Sota l’arc de la plaça del Vi de Girona, les cadires i la taula no van ser les primeres. Abans hi havia bancs de fusta gastada, i encara abans, pedres on la gent descansava després del mercat. La plaça havia vist soldats amb armadures, comerciants amb sacs de gra, dones amb cistells de fruita, nens perseguint coloms. Cada generació hi havia deixat la seva empremta.
Quan van arribar les cadires de plàstic i la taula metàl·lica, l’arc ja havia escoltat segles de converses. Les pedres sabien de batalles, festes, sermons, crits i silencis. Les noves cadires, en canvi, van aprendre a reconèixer la rutina d’un sol home. Cada tarda ell s’asseia amb el llibre obert i el cafè curt, com si fos hereu inconscient de totes les presències passades.
Les cadires sentien el pes del seu cos com un record antic: el pes dels mercaders cansats, dels viatgers que esperaven, dels avis que miraven jugar els néts. La taula guardava les marques del cafè, com abans havia guardat taques de vi, de sang o de tinta. Tot era continuïtat, un fil invisible que unia el present amb el passat.
Amb el temps, l’home va deixar de venir. L’arc no es va sorprendre: ja havia vist desaparèixer molts rostres. Les cadires i la taula, però, van sentir la pèrdua com si fos nova. Parlaven entre elles del llibre obert, del cafè intacte, del silenci que omplia l’espai. La pedra, silenciosa, els recordava que la història és això: presències que passen, absències que pesen, memòries que tornen.
Ara, sota l’arc, la vida continua. Els aparadors s’il·luminen, els turistes fan fotos, els nens corren. Les cadires i la taula saben que formen part d’una cadena més llarga. Que aquell home amb el cafè curt és només un capítol dins del llibre immens que la plaça porta escrit a les pedres.
Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios
Thanks for you comments
Comentaris