Silenci compartit
L’Eva va posar el braç sobre l’espatlla de la Neus quan van coincidir al taulell de consergeria. El gest era petit, però dins la Neus es va encendre una llum. El passadís feia olor d’un ambientador estrany, amb un toc de fum apagat, i la llum dels fluorescents tremolava com si volgués parlar.
La dona de l’altra banda parlava amb veu neutra, demanava dades i picava tecles. Tot semblava rutinari, però per a elles aquell moment era molt més que un tràmit. La Neus sentia la calma de l’Eva, la força que li arribava a través d’aquell contacte.
El temps semblava alentir-se. Cada clic del teclat marcava un ritme mecànic, però la Neus només escoltava la respiració compartida. El braç de l’Eva era com una promesa silenciosa: que tot aniria bé, que no estava sola.
La Neus va tancar els ulls un instant, deixant que aquella presència l’omplís de calma. El soroll del passadís es va esvair, com si tot quedés en segon pla. Només hi havia l’Eva, el seu braç, i aquella sensació de refugi.
Quan va obrir els ulls, va veure que l’Eva somreia lleugerament, sense dir res. Era un somriure petit, però prou per fer-li entendre que hi ha gestos que abracen millor que qualsevol frase.
I en aquell silenci compartit, la Neus va sentir que el món podia ser menys dur, que fins i tot en els llocs més impersonals hi havia espai per a la tendresa.
Comentaris