És capvespre i demà Nadal. L’ermita de Santa Bàrbara s’alça damunt de Blanes com una llum quieta, guardant silencis i records. Aquella tarda, la Carme, amb els anys reflectits als ulls, va pujar sola des del port. Pas a pas, la muntanya l’acompanyava fins que l’ermita la va rebre en el seu silenci.
Quan es va recuperar de l’esforç, va entrar a l’ermita per mantenir viva una tradició que havia après de petita. Els seus pares li havien dit que, si allà brillava una flama, la ciutat mai no quedava desprotegida. Per això, amb les mans gastades pel temps, encenia les espelmes del pessebre i preparava un fanalet a l’entrada.
Al cap d’una estona, en Marc, un jove fotògraf, va pujar amb la càmera penjada. Volia atrapar la llum del capvespre, però va trobar la Carme. S’hi va acostar amb respecte.
—És bonic, veure com enceneu les espelmes —va dir amb timidesa.
—No és només bellesa —va contestar ella—. És memòria. Cada flama és un record, i mentre algú les encengui, la ciutat no estarà mai sola.
—Voleu que us ajudi amb el fanalet? —va preguntar en Marc.
—Sí, fill. El vent és fort, i les meves mans ja no són com abans.
En Marc va encendre el fanalet amb cura, protegint la flama del vent. La Carme el mirava en silenci, amb els ulls brillants de gratitud. Durant uns instants, no van dir res: només la llum tremolosa, el capvespre i el murmuri del vent omplien l’ermita. En aquell silenci, semblava que els records de la Carme i la mirada d’en Marc es trobessin, com dues memòries que es reconeixen.
Junts van protegir la flama contra el vent. I aleshores, entre el silenci i el fred, va aparèixer un petit follet amb barret vermell i ulls brillants com estrelles. Era en Pasanj, l’amic invisible que des de feia segles corria per Blanes. No era només un guardià: era memòria viva, companyia per als qui se sentien sols, consol per als qui necessitaven esperança. La Carme i en Marc el van mirar amb sorpresa, però també amb una calma nova, com si aquella presència els abracés en silenci.
El follet es va aturar davant d’ells i, amb veu suau, va dir: —No us espanteu. Vinc de molt lluny, de les nits antigues en què els pescadors miraven cap a la muntanya per trobar el camí de tornada. Jo vaig néixer d’aquella esperança, del so d’una campana que marcava les hores i donava coratge. Un dia de tempesta, un llamp va destrossar el campanar i la campana va rodar fins al mar. Mai no la van trobar.
— Ens pots explicar millor aquesta llegenda. Va dir en Marc.
El follet va somriure amb ulls brillants: —Aquella campana no era com les altres. Diuen que havia estat forjada amb metall barrejat amb sal marina i llàgrimes de dones que esperaven els seus marits. Quan sonava, la seva veu arribava fins a les barques més llunyanes i els pescadors sabien que encara hi havia llum a casa. Però el llamp la va fer caure i el mar se la va endur. Des d’aleshores, en les nits de tempesta, alguns juren sentir un eco metàl·lic entre les onades, com si la campana volgués guiar-los de nou.
Va fer un pas endavant i va parlar amb solemnitat: —El dia abans de Nadal és l’únic moment en què el mar i la muntanya es tornen a mirar. És quan la campana, des del fons de les aigües, pot fer sentir el seu batec. Jo aparec per anunciar aquest instant, perquè els qui encara creuen en les velles llegendes puguin escoltar-la. No vinc a espantar, sino a recordar que la campana continua viva, i que cada Nadal és una promesa de retorn.
El vent va fer ballar la flama del fanal, i el follet va somriure amb solemnitat: —Mireu com la llum tremola. És el reflex de la campana sota l’aigua, que desperta quan algú encén una flama amb fe. El mar i la muntanya es miren només en aquesta vigília, i la vostra llum és el pont que els uneix.
El fanal que heu encès, és el senyal que el poble encara creu, la resposta humana a la crida antiga. Jo aparec per unir la seva veu amb la vostra flama, perquè quan la nit sigui més fosca, el mar pugui escoltar i ressonar amb ella. Cada Nadal, mentre hi hagi un fanal encès, la campana continuarà viva.
La Carme va sentir com un calfred li recorria l’esquena. La flama del fanal li semblava més viva que mai, com si respirés amb ella. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, no pas de tristesa, sinó d’una tendresa antiga, com si la campana perduda li parlés a través del cor.
En Marc, al seu costat, va estrènyer la mà de la Carme. El seu rostre mostrava sorpresa i reverència, com si de sobte hagués entès que aquell petit gest —encendre un fanal— era part d’una cadena de memòria que unia generacions. Sentia dins seu una força nova, la certesa que la llum que havien encès no era només per il·luminar la nit, sinó per mantenir viva una promesa.
El silenci que va seguir les paraules del follet no era buit, sinó ple de ressons: el mar que bategava, la muntanya que sentia, la campana que, sota les aigües, vibrava amb la flama del fanal.
La Carme i en marc, estaven tan emocionats que, en girar-se, van descobrir que en Pasanj havia desaparegut. El silenci els envoltava amb reverència, com si la muntanya i el mar escoltessin. Aleshores, des de darrere els arbres, la seva veu va esclatar clara i profunda, com l’últim vers d’una llegenda antiga:
Cada Nadal, mentre hi hagi un fanal encès, la campana continuarà viva.
La Carme i en Marc es van mirar en silenci, amb els ulls encara humits per l’emoció. Junts, van alçar el fanal i el van col·locar damunt de la porta de l’ermita. La flama tremolava suaument, com si saludés el poble i alhora protegís la memòria de la campana.
La Carme va acariciar la fusta antiga de la porta, sentint que aquell lloc guardava totes les esperances dels qui havien mirat cap a la muntanya en nits de tempesta. En Marc, amb la veu trencada, va murmurar: —Que aquesta llum mai s’apagui.
Van restar uns instants abraçats, deixant que el silenci els emboliqués. El fanal brillava com un cor encès, i en aquell moment sabien que no era només un objecte, sinó un vincle amb la llegenda, amb els pescadors, amb el follet i amb tots els Nadals que vindran.
Amb pas lent, es van allunyar de l’ermita, girant-se encara una vegada per veure la flama. I en el seu comiat, hi havia la certesa que aquella llum els acompanyaria sempre.
En cada Nadal, quan encenem una llum, fem reviure la campana que el mar va guardar. Que el vostre fanal sigui la veu de l’esperança, el batec de la memòria i la promesa de retrobament. Us desitjo unes festes plenes de llum i tendresa.
Jlp
Gràcies pels vostres comentaris - Gracias por vuestros comentarios
Thanks for you comments
Comentaris
La foto és molt bona, des de dalt i amb aquest cel rogent.
Bones festes!
Aferradetes, Jordi.
Aproveito para desejar um Feliz Natal🎄e um excelente Ano Novo 🎉 recheado de alegria, saúde, paz e amor.
Abraços Natalícios