La nit de Sant Joan i la flama del Canigó
Bona revetlla de Sant Joan / Buena verbena de San Juan
Font: Viquipèdia
Fotografia: Josep Augé i Arxiu Municipal de Blanes
La Revetlla
La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, se celebra arreu dels Països Catalans durant la nit entre el 23 i 24 de juny. És una nit màgica en què se celebra el solstici d'estiu, amb dos dies de retard. És una celebració que l'Església Catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit, les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics. L’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials, com Nadal. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l'allargament del dia, pel solstici d'estiu.
Les celebracions tenen el foc com a element característic. Es fan fogueres comunals, familiars i individuals i segons la tradició de cada localitat se'n munten moltes de diferents o només se'n fan en una plaça o carrer en concret, tradicionalment amb objectes inservibles de fusta que s'han anat acumulant durant tot l'any. En les celebracions hi té un lloc destacat la pirotècnia. Gastronòmicament s'acostumen a acompanyar les reunions familiars al vespre pròpies d'aquesta data amb la coca de Sant Joan, de recapte o de llardons.
La Nit de Sant Joan no té una festa única, sinó que, simultàniament, cada poble i cada barri fa les fogueres i les revetlles pròpies. La festa que es fa al voltant dels focs pot ser de moltes menes: sopars populars, espectacles pirotècnics amb diables i bèsties, orquestres i grups musicals que fan ballar el públic, etc. És tradició prendre cava i coca de Sant Joan. Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. Atreta pel magnetisme del foc, la gent s’hi aplega, canta i balla al voltant… i els més agosarats hi salten per sobre o trepitgen les brases. Antigament, a Blanes hi havia una gran competència entre fogueres i sovint s'establia rivalitat entre els barris.
La relació entre el foc i el solstici d’estiu ve de molt lluny: se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l'arrelament en l’àmbit familiar. El fet és que la tradició dels focs es manté ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta implícit.
Una variant de les fogueres de Sant Joan són les falles, uns troncs que, en alguns pobles dels Pirineus, es baixen encesos a collibè o rodolant per les muntanyes fins a la plaça, on s’apilen per formar fogueres.
L’ús de pirotècnia és un dels derivats del ritual dels focs: la nit de Sant Joan s’encenen i esclaten bengales, piules, trons voladors, traques, volcanets, coets sorpresa, rodes, bombetes, xiuladors i focs d’artifici, i aporten soroll i lluminositat a la festa. Recordeu què diu el refrany: Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any.
He intentat recollir fotos d'anys enrere, quan les fogueres es feien a la platja o barris, però només he aconseguit dues. La primera és aquesta, de la col·lecció d'en Josep Augé i està situada davant del Centre catòlic.
 |
I aquesta altra, que és de la col·lecció de l’Anna M Barnés i Esperança Ros. Com podeu veure, la foguera és al primer espigó, devant el carrer Hospital.
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva Flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
 |
| Fotografia: chris.figueras.free.fr |
Francesc Pujades amb un grup de muntanyencs
a dalt del Canigó cap a finals dels anys 50
a dalt del Canigó cap a finals dels anys 50
L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana i arribà a Vic. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la Flama, i a trenc d’alba, inicien el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
Aplec del Canigó
El diumenge abans de sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.
La simbologia dels Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó
El foc ha estat sempre un símbol en la vida de l’home. Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja veneraven les forces de la natura, i amb elles principalment el sol i el foc, mitjançant cultes i celebracions. Precisament, una d’aquestes celebracions ancestrals ha estat transmesa de generació en generació, durant segles, i ha arribat fins avui, amb lleus canvis de simbolisme i dedicació. Es tracta de la celebració del solstici d’estiu, heretada dels primers pobladors de les nostres comarques, la qual consistia a festejar amb fogueres la nit més curta de l’any, és a dir, l’entrada en la seva època més càlida. Després d’uns quants segles, la celebració del solstici es transformà en els Focs de Sant Joan, una de les tradicions i uns dels costums més notables de la comunitat catalana.
El foc s’estén pels Països Catalans
Fa molts segles que aquesta celebració -la vetlla, matinada i dia de Sant Joan-, a base de fogueres o falles, abasta geogràficament totes les comarques dels Països Catalans, des de les Corberes, més enllà dels Pirineus, fins al sud del País Valencià, i des de les terres entrades a l’Aragó fins a les Illes del mar Balear.
Les pràctiques al voltant del foc
Aquesta diada ha donat lloc a un gran nombre de pràctiques i creences de caire màgic, que prenen vigència la nit i la matinada de Sant Joan: pactes; l’ús d’unes herbes determinades; dites; danses, cançons i versets; pràctiques al voltant del foc o damunt les seves cendres; peticions i desigs; invocacions i conjurs; l’ús d’una aigua concreta
i de la rosada; menjars diversos -les coques i altres dolços-; vins i licors; ofrenes, cerimònies profanes i religioses com processons i comparses; oracions; aplecs; juguesques; i una gran diversitat de fogueres.
La celebració dels Focs de Sant Joan ha tingut de sempre un caràcter social, col·lectiu i cerimoniós; d’aquí ve que hagin mantingut la seva vigència i actualitat, enmig de les vicissituds del nostre poble al llarg de la seva història. Però el que ha salvat aquest i molts altres costums ha estat l’arrelament en moltes famílies, les quals han fet sobreviure multitud de costums, tot i les invasions i les prohibicions d’activitats col·lectives.
El foc al llarg de la història
Trobem ja tradicions ben arrelades amb l’arribada dels primers dominadors: els romans troben a les nostres terres comunitats amb vida urbana, alfabet, moneda i ús corrent del ferro, amb costums propis també i celebracions com la del solstici d’estiu, i inicien un procés de romanització que no es manifesta plenament fins a l’any 500 de la nostra era, en que són menys presents els costums del poble.
L’any 680, el Concili de Constantinoble decreta la prohibició de totes les pràctiques i supersticions paganes i, amb elles, els focs primitius del solstici d’estiu. El poble no va acatar, tanmateix, les ordres donades en aquest sentit i va continuar fent les seves fogueres. Aquesta tossuderia del poble va ser, precisament, el que va provocar la modificació del caire pagà de la festa per donar-li un sentit religiós.
L’any 717, quan la irrupció dels sarraïns per les nostres terres, als indrets on eren mal rebuts, aquests deixaven fer i practicar les creences i costums populars. Així és com els nostres focs van poder continuar celebrant-se, sovint amb la participació fins i tot dels mateixos sarraïns. Hi ha una cançó que encara es cantava als inicis del segle XX, i que diu que tots plegats celebren aquesta gran diada:
Lo dia de Sant Joan
és dia d’alegria,
fan festa els cristians
i els moros de moreria.
Durant l’edat mitjana, doncs, els Focs de Sant Joan continuen celebrant-se i els seus grans impulsors van ser els gremis. Amb la incorporació de la Catalunya Nord –els antics comtats de Rosselló i Cerdanya- a l’estat francès el 1659, els Focs de Sant Joan prenen el caire de senyal d’identitat catalana que han continuat mantenint fins al dia d’avui.
L’ocupació de la resta dels Països Catalans per les tropes francocastellanes de Felip V (1707 al País Valencià, 1714 al Principat i 1715 a les Illes) comporta, juntament amb l’abolició de les institucions d’autogovern i la prohibició de l’ús públic de la llengua, la marginació total de les nostres tradicions i els nostres costums; aquestes, doncs, són prohibides públicament, i amb elles tots els seus organitzadors. Una altra vegada els homes del camp salven no sols els costums relacionats amb els focs, sinó moltes més tradicions i costums.
El 1760, vuit homes representatius o regidors, com a delegats de les ciutats principals dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València, presenten al rei Carles III el “Memorial de greuges”. En la queixa exposen col·lectivament que molts funcionaris destacats en els anomenats regnes violaven els costums més lloables i les ordenances, i introduint cada cop més costums estrangers i perniciosos. Reclamaven també el dret de tornar a establir els gremis i d’aprovar-ne les ordenances. L’any següent, al Principat, el capità general marquès de la Mina començà a autoritzar les festes populars, i es van tornar a celebrar les falles o Focs de Sant Joan.
Amb l’entrada al segle XIX, s’inicia la recuperació, sobretot amb l’acció posterior de la Renaixença, i es produeix un retrobament entre el camp i les viles i ciutats a la recerca patriòtica de les arrels del nostre Poble.
El 1885, mossèn Cinto Verdaguer canta els focs i els fallaires en el seu poema Canigó. Els focs són enaltits també per altres poetes nostres, com Maragall, Girbal i Jaume, Duran, Tortajada i Garcés, entre altres.
Amb l’Estatut d’autonomia, el 1933, excursionistes, estudiants i molts altres ciutadans donen sentit de comunitat als Focs de Sant Joan, i encenen fogueres a totes les viles i muntanyes de les nostres terres, com a senyal d’inici del retrobament d’una comunitat. Acabada, però, la Guerra d’Espanya, el 1939, torna a produir-se un replegament en tot el que ens identifica com a poble, i amb prou feines són permeses aquelles tradicions i costums que no portin problemes, és a dir, les més buides de contingut. Així, els Focs de Sant Joan es converteixen en l’ocasió anual de cremar fustots i trastos vells, i la revetlla, o bé es fa en la intimitat familiar, o bé resulta mancada de contingut cívic i cultural.
Comentaris